RESSENYA

ALAPONT, Pasqual (1998). Això era i no era. Alzira: Bromera (“Micalet teatre”, 10), 96.

Pasqual Alapont (Catarroja, 1963) és llicenciat en Geografia i Història. Tanmateix, ha desplegat la seua trajectòria professional sobretot com escriptor i traductor. Ha publicat obres de narrativa com Mitjacua i la sargantana del mar, la qual va escriure conjuntament amb Antoni Torregrosa i va guanyar el Premi Enric Valor de Narrativa Infantil 1984, i també No sigues bajoca! (1988); Estàs com una moto! (1988); Me’n vaig de casa (1993) i Quin sidral de campament! (1996). Algunes de les seues obres teatrals que ha estrenat com a dramaturg són: Pandemònium (1992), Alícia (1997), Beatrius (1997), Currículum (1998), i Els viatges de Marco Polo (1996).

L’obra va ser il·lustrada per Enric Solbes (Alcoi, 1960 – Alzira, 2009) qui va ser un pintor i il·lustrador valencià. Solbes va treballar per a l’editorial Bromera des de l’any 1992, fent nombroses il·lustracions i dissenys. Al llarg de la seua vida ha sigut guardonat amb diferents premis importants.

Això era i no era és un text teatral que fa referència a diferents obres molt conegudes de la literatura. Tracta la història de dues xiquets, Robert i Guillem, que fan una excursió nocturna fins a la biblioteca per a recuperar un anònim ofensiu per a la bibliotecària, ja que Guillem l’havia firmat pels dos sense adonar-se. Guillem va decidir quedar-se vigilant la porta i Robert entra dins l’edifici per a fer la busca entre els llibres. Quan Robert agafa un llibre de pirates, de sobte, es veu immers en un vaixell pirata real, al comandament del capità Roquefort. Però, l’aventura no queda ací, desprès de vèncer el despietat pirata, Robert viatja en un instant i es troba dins del castell de la princesa Amèlia. Desprès, apareixerà dins del jardí d’una reina un poc especial i, finalment, al bosc de la Caputxeta Vermella. El nostre protagonista es troba en aquests escenaris amb diversos personatges que no se’l posaran gens fàcil.

El tema principal de l’obra és la màgia de la lectura. L’autor fa un homenatge a diferents narracions de la història de la literatura: les narracions de pirates, la novel·la gòtica, el llibre d’Alícia en terra de meravelles de Carroll i La Caputxeta vermella de Charles Perrault. Mitjançant aquest homenatge que fa amb la immersió de Robert dins dels diferents llibres, l’autor busca que els xiquets siguen conscients de totes les emocions que pot provocar la lectura. Es tracta d’un tema poc comú i innovador, que pot suscitar una reflexió en el lector, combinant realitat i fantasia.

Pasqual Alapont escriu aquesta obra de teatre amb un estil natural i espontani amb la intenció de poder ser interpretada per xiquets. El llenguatge de l’obra és senzill, sense incloure paraules fora del vocabulari d’un xiquet de deu anys (edat per a la qual està recomanat aquest llibre) i amb sintàctica no molt complicada (sense abusar de frases juxtaposades). Tot i que es tracta d’un llibre de teatre, l’obra inclou molt text de descripció de les escenes, la qual cosa provoca en el lector sensacions visuals i sonores. A més, les acotacions ens donen una idea més propera de les diferents expressions i estats d’ànim dels personatges. Això, al cap i a la fi, provoca una major immersió dins de l’obra.

Pel que fa a l’estructura, el llibre està dividit en tres parts: introducció, el text teatral i propostes d’escenificació. En la introducció, l’autor ens explica un poc la seua intenció de fer un homenatge a diferents obres de la literatura, així com una petita descripció de l’època i els escenaris on es desenvolupen els fets. D’altra banda, tenim el text teatral. L’argument d’aquest text es pot dividir fàcilment en plantejament, nuc i desenllaç. El plantejament té lloc quan els dos xiquets van camí de la biblioteca i exposen el seu problema: volen recuperar l’anònim dirigit a la bibliotecària. Seguidament, trobem el nuc quan Robert viu totes les aventures dins dels mateixos llibres. En aquesta part, l’autor ens presenta diferents mons de ficció i més conflictes que es resolen poc a poc. Per acabar, Robert es desperta del seu somni i es troba de nou amb Guillem, però de sobte torna a veure la Caputxeta per uns instants. Això últim és un final més aviat inesperat, ja que s’insinua que no es tracta d’un somni i hi ha ben a prop nostre un món fantàstic ple de caputxetes i pirates.

            A més, com que es tracta d’un text teatral, no trobem narrador, sinó que són les acotacions i els mateixos personatges amb els seus diàlegs els que conten la història.

            Pel que fa als personatges, cal remarcar que són dotze. El protagonista, Robert, és un personatge rodó, és a dir, el seu comportament no és previsible. De vegades sent una mica de por i altres està dispost a lluitar amb un pirata. Altres personatges com poden ser el pirata Roquefort, la princesa Amèlia o la reina del jardí tenen actituds molt més previsibles, sobretot si ja coneixies les seues històries. No obstant això, cal remarcar el personatge de Caputxeta, qui decideix confiar en Robert i dóna certa màgia al relat. Tots aquests personatges es construeixen a través dels diàlegs clars del text teatral, ja que no hi ha cap descripció narrativa d’ells.

            Cal assenyalar que en Això era i no era l’època i l’espai venen de la mà. L’obra es desenvolupa en diferents espais que representen diferents èpoques. En primer lloc ens trobem amb l’escenari de la biblioteca, el qual representa el món real, la nostra quotidianitat. La resta d’escenaris, els podem associar a diferents episodis de la història de la literatura. Així, seguidament, ens trobem el vaixell del pirata Roquefort, el qual està inspirat en les narracions originades per les escaramusses pirates. El següent escenari on es desenvolupa la història és al Castell d’Amèlia. Aquest recrea les històries de terror, un gènere que van practicar els escriptors preromàntics, l’anomenada novel·la gòtica. Després, ens trobem amb un homenatge a Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll amb l’escenari del jardí de la reina. Finalment, el nostre protagonista es trobarà al bosc, on es recrea La Caputxeta Vermella de Charles Perrault.

            Pel que fa al temps, cal remarcar que el text teatral, tot i que ocorre en diversos espais, no té cap digressió perquè se centra tot el temps en el viatge de Robert. Per això, es pot seguir fàcilment la cadena dels esdeveniments, encara que, a la fi, tot haja sigut un somni.
            En referència a les il·lustracions, caldria assenyalar que són poques però estan en concordança amb el text teatral i apareixen justament als moments claus de l’obra. A més, es tracta d’il·lustracions expressives a la vegada que senzilles, com si l’il·lustrador haguera dibuixat la història al mateix temps que és representada damunt d’un escenari. Són en blanc i negre i es situen en les pàgines de la dreta.

            La coberta del llibre no és molt cridanera. Els colors són apagats, els dibuixos són massa petits i per això no es poden diferenciar bé els seus detalls. D’altra banda, la tipografia i la grandària de la lletra és adequada per a l’edat dels xiquets per al que està destinat (a partir de deu anys).

            Per últim, pel que fa a la intertextualitat, cal assenyalar que l’obra fa referència de manera implícita (en els escenaris) i explícita (en els diàlegs) a altres obres anteriors a ella, com ara, Alícia en Terra de Meravelles o La Caputxeta Vermella.
            A tall de cloenda, es tracta d’un llibre molt complet. És interessant perquè, amb la seua lectura, els xiquets poden aprendre aspectes característiques d’obres representatives de la literatura universal. A més, és una bona manera de començar a familiaritzar els alumnes amb el text teatral, ja que la majoria de les lectures que es fan a l’escola són narrativa. Altre aspecte positiu és que inclou recomanacions per a fer l’escenificació, les quals poden ser empleades a classe. Finalment, és un llibre que combina bé l’aspecte didàctic i l’aspecte atractiu per als xiquets.